Santi White va néixer a Filadelfia el 25 de setembre del 1976. Compositora, productora i cantant, va començar a actuar sobre el pseudònim de "Santogold", que posteriorment el modificaria per "Santiogold". La nord americana va estudiar a l'escola Santi Germantown a Filadelfia, Pensilvània i anys després va cursar els seus estudis universitàris basats en música afro americana.
Va aconseguir el seu pseudònim als anys 80 i això va fer que començés a cantar a la banda "Stiffed". Aquesta mateixa banda, va treure l'any 2003 l'àlbum "Sex Sells" produït per Darryl Jenifer, baixista de Bad Brains. Durant el temps que ella gaudia d'aquesta banda, Martin Heath de "Lizard King Records", li va oferir un contracte en solitari. Posteriorment va grabar els seus dos primers senzills, "Creator" i "L.E.S. Artistes".
El seu álbum debutant va ser "Santogold", l'any 2008, una obra clarament influïda per "Devo" i "Siouxsie and The Banshees". Els senzills més destacats d'aquest disc són "Say Aha", "Lights Out" i "L.E.S. Artistes". Després de l'èxit obtingut en el primer disc, Santiogold ja prepara el seu pròxim àlbum.
miércoles, 8 de septiembre de 2010
Reportatge: Fiebre Maldini
“Fiebre Maldini”, és un programa futbolístic de 90 minuts que s’emet cada dimarts a les vuit del vespre per Canal+. Julio Maldonado “Maldini”, és l’encarregat de presentar i conduir aquest magnífic espai amb l’ajuda de grans experts que complementen tota la informació que el programa proporciona a l’espectador.
Aquest programa es va iniciar l’any 2000 amb l’objectiu d’informar al aficionat del futbol de tot el que succeïa arreu del món relacionat amb l’esport rei del planeta. Actualment, porten deu anys emetent programes i es podria dir que l’objectiu s’ha complert a la perfecció. “Fiebre Maldini” és un programa que tracta molts temes del futbol, des de resums de partits, entrevistes, reportatges, concursos, fins records de la història que molts joves desconeixen. Cada dimarts Maldini i el seu equip, repassen el que ha succeït durant el cap de setmana a totes les lligues del planeta. Mostren imatges amb gols, jugades, celebracions, faltes etc. i fins i tot, fan alguns anàlisis detallats de la gran majoria de partits de la lliga espanyola.
El programa consta d’uns experts magnífics que aporten una informació privilegiada en molts dels espais. Carlos Castellanos, Filippo Ricci, Gabi Ruiz, Iván Castelló, Felipe Martín, Guillermo G. Uzquiano, Raul Ruiz i Adolfo Barbero, són els col•laboradors més destacats i, juntament amb Maldini, fan que “Fiebre Madini” sigui un dels programes més seguits i amb més bones crítiques del moment. L’essència que Maldini i el seu equip han aconseguit, va lligada en gran part a la interacció que hi ha entre programa i públic. Cada setmana es sortegen samarretes i altres complements relacionats amb el futbol i l’espectador, pot participar enviant correus electrònics i fent votacions de millors gols, millors jugadors o bé, millors partits.
Un altre característica del programa que cal tenir en compte, és el contrast que existeix entre l’espai històric i l’espai futur. Aquests dos espais tracten temes totalment oposats i és un dels moments preferits per l’espectador. En l’espai històric es repassen els millors moments i jugadors del futbol i, en canvi, en l’espai futur s’observen els jugadors que, segons Maldini i el seu equip, poden tenir més projecció futbolística en un futur.
Fiebre Maldini ha rebut molt bones crítiques i ja porta 10 anys ocupant els dimarts al vespre de Canal+. Gaudeix d’un públic molt fidel i sobretot molt amant del futbol i Maldini i el seu equip treballaran per mantenir-lo, innovant cada setmana amb nous reportatges, entrevistes i moments magnífics del futbol nacional i internacional. Molts crítics han reconegut que els reportatges realitzats en aquest programa són els millors del país i que tenen ressò arreu del món. Els detalls, l'el·laboració i la passió pel futbol han fet que Fiebre Maldini es situï al capdamunt de la llista de programes futbolístics, una llista que, precisament, no és gens curta i disposa d'una competència molt considerable.
Julio Maldonado Garcia, popularment conegut com “Maldini”, és un periodista espanyol especialitzat en futbol internacional que treballa pels mitjans del Grupo Prisa. Actualment, es dedica a presentar un programa de televisió que porta el seu nom, “Fiebre Maldini”, realitza les retransmissions dels partits internacionals del Canal + i és redactor del diari As.
Maldini, disposa d'un blog a internet que pertany al diari As i que va patrocinat per Betfair, on publica cada setmana una columna d'opinió. Aquest columnista, sol tractar temes del futbol internacional, ja que és una de les seves millors especialitats. Domina el futbol estranger com ningu i per això les seves columnes, normalment, estan basades en lligues italianes, brasilenyes o d'arreu d'Europa. En el seu blog, s'hi poden trobar totes les columnes que ha escrit ordenades en un calendari segons el dia en que van ser publicades.
En les 10 columnes que venen a continuació, Maldini utilitza una sèrie d'arguments per tal de cridar l'atenció al lector molt importants. El primer criteri i el més preferit per aquest columnista és el d'iniciar la columna amb un títol en forma de pregunta. “¿Qué ha cambiado en Mourinho?”, “¿Ha vuelto el mejor Ronaldinho?”, “¿Benzema o Raul?Mi opinión”...Amb aquest tipus d'argument Maldini pretén aconseguir que el lector es pari a llegir la columna per tal de trobar-hi la resposta.
Julio Maldonado, també utilitza citacions de les persones del qual parla, és a dir, s'acosta a un possible argument d'autoritat quan per exemple comenta el següent: Snejder. Doce aplausos en trece segundos en la cara del árbitro, con ese gesto de "perdonavidas" entre chulesco y provocador, como si el llevar la camiseta del Inter le legitimase para cualquier cosa. “Yo juego en el Inter, soy Snejder, a mí no me echas”, o bé fa referència a articles publicats per altres periodistes: Página 2. Artículo de Luigi Garlando con palos a Kaká e Ibrahimovic incluidos. “En Madrid hablan de un Kaká mucho más pequeño que los 65 millones gastados. 4 goles en 20 partidos. Culpa de la pubalgia que sufre desde hace siete meses, algo de lo que no habló antes de la firma del contrato”. La verdad, yo firmo debajo, creo que Kaká no está justificando para nada el dinero gastado. Recado para Ibra. “13 goles, uno menos que Pedro que juega la mitad, nada respecto al inmenso Messi. La pulga ha decidido la Intercontinental, Ibra solo ha marcado un gol en Champions, inútil, el día del partido perdido ante el Rubin Kazan”.
Un altre tipus d'argument que utilitza Maldini, és el de posar exemples del passat i basar-se en fets que ja han succeït per tal d'explicar els actuals. Podria ser un principi d'argument de generalització, però amb diversos exemples del passat. Per exemple: “Recordad el gol de Alain Giresse a Irlanda del Norte en el mundial 82 (precisamente en el Calderón, vaya) para confirmar que no hace falta medir más de metro noventa para marcar de cabeza”, o bé, “La primera vez que me impresionó fue en Colo Colo, allá por el apertura 2006. Sé que hablamos de la liga chilena y no hay que volverse loco, pero aquel Colo Colo era una delicia con Mati Fernández, Valdivia, Alexis Sánchez y Suazo. Goles de todo tipo, jugadas de antología” i també, “La Copa de Africa me trae grandes recuerdos, uno de ellos la interminable tanda de penaltys de aquella final de 1992 entre Costa de Marfil y Ghana. No acababan nunca de tirar penaltys. Recuerdo al portero Alain Guamene, a Serge Magui que luego jugó (es un decir) en el Atlético y a Chus del Río desesperado mirándome en la cabina de transmisión de Canal Plus. Que yo sepa fue la primera Copa de Africa que se transmitió en España, entonces no había internet y no es difícil imaginar cómo lo pasábamos Chus y un servidor para conseguir las alineaciones”.
Julio Maldonado, utilitza molt tots aquests recursos. Com he dit abans, és un expert del món del futbol i a nivell històric és un dels millors, per tant, el recurs de generalització d'exemples històrics és un dels principals arguments que aquest columnista utilitza. Maldini, tracta temes poc vistos, no gaire quotidiants i dirigits a un públic amant del futbol. Amb això vull dir que, com és evident en aquestes 10 columnes, Julio Maldonado deixa de banda la informació general com pot ser un derbi entre el Barça i el Madrid. Ell creu que aquests temes tan usuals ja els tracten els mitjans convencionals com el diaris, les televisions i les ràdios i que ja disposen d'un ampli nombre de columnistes que parlen sobre ells. Per tant Maldini pretén “desmarcar-se” d'allò que és comú per tal de realitzar columnes més específiques i dirigides a un públic molt més concret. Com és evident parla en primera persona i utilitza formes com: “en mi opinión”, “bajo mi punto de vista”, “pienso que” etc.
Maldini és un periodista molt conegut en el nostre país, sobretot pels amants de l'esport i en concret del futbol. Les seves columnes d'opinió, els seus programes i les seves tertúlies, tenen un caire especial que les fa diferents a les altres. Disposa de l'ajuda de grans experts que complementen els seus espais amb informació privilegiada, és una figura seguida per un públic molt àmpli i quan Maldini dóna la seva opinió, ho fa d'una manera especial que el caracteritza. Utilitza paraules especials, sempre realitza preguntes que després respon i dóna moltes dades estadístiques com per exemple: “13 goles, uno menos que Pedro que juega la mitad, nada respecto al inmenso Messi. La pulga ha decidido la Intercontinental, Ibra solo ha marcado un gol en Champions, inútil, el día del partido perdido ante el Rubin Kazan”.
Quan llegeixes una columna de Julio Maldonado, no et costa comprovar que disfruta escrivint sobre futbol i que, a més, és tot un expert i un professional d'aquest esport tan habitual però que, a l'hora, ell fa que sigui tan especial.
sábado, 29 de mayo de 2010
Comentari sobre el llibre “La post-televisión”, d’Ignacio Ramonet
La societat està immersa en un canvi d'era provocat per l’evolució fulgurant de les xarxes interactives multimèdia a nivell mundial. Aquesta 'gran mutació' comporta una sèrie de conseqüències de caràcter econòmic, polític i cultural dels quals els efectes sobre els individus i les diferents societats encara resulten ser desconeguts o, com a mínim, poc clars.
La sèrie de textos que mostra en aquest llibre Ignacio Ramonet, tenen l’objectiu de contribuir a una millor comprensió de les característiques d'aquest nou univers i els reptes que comporta fer-ne un ús continuat. Els seus autors disposen dels millors analistes mundials de les interrelacions entre comunicació i societat en el context de la globalització econòmica.
Els punts forts dels aparells tècnics que existeixen avui en dia i que tenim al nostre abast, els riscos de guerres econòmiques emmascarades després de la defensa d'una major llibertat de comunicació, la possibilitat d'un novadós ciberespai convertit en una moderna arma de l'imperialisme, el perill que la gran família humana acabi reduïda a una mera gran família de consumidors... són aquestes algunes de les qüestions que els textos que apareixen dins d’aquest llibre d’Ignacio Ramonet ens ajuden a resoldre de manera lògica i deductiva.
A més a més, el llibre conté una intenció clarament basada en preservar i incrementar els mitjans que millorin a nivell qualitatiu una ciutadania global ben informada i millor comunicada i, sense cap mena de dubte, evitar posar en perill la diversitat cultural que sempre ha caracteritzat la població del planeta.
Vídeo:
jueves, 27 de mayo de 2010
“Nou programa, nou ambient” (notícia)
El passat dimecres dia 12 de maig, es va estrenar al Canal 33 (tv3) el programa “Bestiàri il·lustrat”, un nou concepte cultural presentat per Bibiana Ballbè.
"Bestiari il·lustrat", el nou programa del 33 presentat per la periodista Bibiana Ballbè, recorrerà cada setmana el país per tal caçar les bestioles més destacades del panorama cultural català. El primer episodi, va arrencar des d'un lloc prou conegut per tothom. Banyoles, capital de la comarca del Pla de l'Estany, va ser el primer punt de partida del "Bestiàri".
Aquest nou programa cultural, pretén donar a conèixer encara més els artistes catalans. Bibiana Ballbè i el seu equip, tractaran tots els temes culturals que es produeixen a Catalunya i intentaran transmetre al públic les idees, costums, formes de treball i sensacions de cada artista al qual visitin.
El centre Arts Santa Mònica de Barcelona ha estat lloc de parada i fonda de tot l'equip del "Bestiàri il·lustrat" per presentar el programa. Hi ha assistit Francesc Fàbregas, cap de programes culturals i especials de TVC; Mai Balaguer, directora del programa; Bibiana Ballbè, presentadora, i Ramón Piqué, guionista i coordinador de guió.
L'espectador viurà aquesta ruta i coneixerà aquests creadors a través de la veu de la Bibiana. Un monòleg de la presentadora vertebrarà tota la història en format de "flashback" que es farà des del lloc on acaba la ruta, lloc que l'espectador no coneix i que només es revelarà al final. "Bestiàri il·lustrat és un programa molt divertit i molt creatiu per qui el fem i, també, molt entretingut de mirar", ha dit la Bibiana, que ha destacat la importància de combinar cultura i entreteniment, de difondre la cultura amb recursos informatius lligats a l'humor i a la creativitat. Durant la ruta hi ha una interacció constant de la Bibiana amb el convidat. En aquesta conversa, el descobrirem. És una entrevista encoberta. "Arriba un moment en què ens oblidem de la càmera, i el creador s'oblida de la imatge que projecta i, llavors, surt la persona. El personatge deixa pas a la persona que és la que acaba traspassant la pantalla", ha afegit la Bibiana.
La sintonia del programa és un tema de Quimi Portet i el nom de “Bestiàri il·lustrat”, també ha estat una idea del music català.
Els creadors del programa confien plenament en que aquesta nova aposta cultural servirà per acostar més al públic a la cultura catalana que, fins el moment, era desconeguda per molts.
Opinió sobre la sèrie televisiva: “Padre de familia” (Family Guy)
“Padre de familia”, és una sèrie americana de dibuixos animats per adults. En ella s’hi representen molts aspectes relacionats amb la societat d’avui en dia i temes que afecten a la població mundial, com per exemple la guerra d’Irak. És clarament una autocrítica de la societat americana.
La família de Petter Griffin, el pare i el protagonista creat pel director Seth MacFlare, porta uns quants anys ocupant part de cadenes com la Fox, Paramount Comedy o la Sexta. Aquesta sèrie realitza sàtires molt gracioses sobre temes de l’actualitat, utilitzant un llenguatge, unes formes i uns ideals especials que la caracteritza.
Quan et poses davant del televisor a mirar “Padre de familia”, t’has de situar en una posició neutre de la societat, ja que pot ser que algun tema dels que els seus personatges en fan comèdia et pugui afectar i acabis canviant de canal. Però personalment recomano mostrar un cert per aquesta sèrie. Es tracta que durant la mitja hora que dura el capítol, et dediquis a escoltar els diàlegs i captar els missatges per tal de riure com més millor. Algun sector de l’audiència pot pensar que no és una comèdia “sana”, però deixem-nos estar de tòpics i manies i enriem-nos de nosaltres mateixos i del món en general, que segur que passem una bona estona sense preocupacions, ja que quan acabi el capítol els ideals, les manies i els tòpics hi tornaran a ser presents.
Vam quedar tota la classe amb la professora al Centre d'arts contemporanis de Vic. Sabíem que anàvem a veure una exposició d'una amiga de l'Anna, la nostra professora, però fins llavors no sabíem de què tractaria.
La nostra professora ens va fer una petita explicació sobre l'autora de la exposició, l'Ana Álvarez-Errecalde. Un cop vam entrar dins la exposició, vam conèixer a l'Ana i vam disposar d'uns mitja hora per contemplar una obra molt diferent a les
que havíem visitat alguna vegada. L'exposició duia el nom de “Tallas” i estava basada en el tallatge corporal de les persones. Els articles que l'Anna Álvarez-Errecalde mostrava eren disfresses de cossos nus de persones a les quals havia fotografiat i treballat.
Tot semblava molt estrany i nou i encara ho va ser més quan un dels ajudants de l'autora ens va dir que ens podíem provar qualsevol disfraç que volguéssim. Després d'haver observat la sala d'exposició i tots els productes, entre tots vam improvisar una petita sala de premsa on l'Ana ens va explicar totes les seves obres i alguns fets sobre la seva vida personal. Va resultar ser una roda de premsa molt interessant, ja que tot el que ens explicava sobre les seves obres tenia una relació immensa amb anècdotes i situacions que ella havia viscut.
Quan l'Ana va acabar de parlar hi van haver un munt de preguntes i ens va donar a tots les gràcies per haver assistit a la seva exposició.
Va ser una exposició tant extrema i moderna per nosaltres que un cop vam arribar a la classe, tothom va entrar des del seu portàtil a la pàgina web de l'Ana Álvarez-Errecalde, evidentment per seguir contemplant alguna de les seves obres tant especials i característiques.
Video: (és una de les obres del seu marit David, anomenada “Identidad”)
Entrevista a Alberto Manga, jugador del Girona Futbol Club de segona divisó A
Vaig pensar que fer-li una entrevista a un jugador d’un equip que l’any passat va ascendir de segona B a segona A era una molt bona opció. L’Alberto Manga, és un jugador que va fitxar pel club gironí fa dos anys amb l’ascens i també sabia que és una persona que tracta molt bé als mitjans i periodistes que s’interessen per ell.
A l’Alberto el vaig tenir en unes estades esportives, ja fa uns anys, al meu poble, l’Ametlla del Vallès, on l’esport que hi predominava era el futbol. El primer problema que em va sorgir va ser el de contactar amb el jugador. Jo no tenia ni el seu mòbil ni el seu e-mail. Vaig enviar un correu a l’àrea de premsa i comunicació sol·licitant el contacte del jugador per tal de poder quedar amb ell i realitzar l’entrevista, però em van respondre que no estaven autoritzats a donar números ni e-mails dels jugadors a persones que no estiguessin vinculades amb algun mitjà. Llavors vaig pensar que l’any passat vaig tenir un entrenador que coneixia a l’Alberto i que a més l’havia tingut de segon entrenador al Club de Futbol de Granollers. Vaig anar a les oficines del Club Futbol Ametlla i vaig demanar-li al secretari si tenia el telèfon del Juanan Galera, el meu ex-entrenador. Me’l van donar i el vaig trucar aquell mateix dia. El meu entrenador em va donar el mòbil de l’Alberto sense cap problema i el seu e-mail per si un cas estigués de viatge i no pogués contactar amb ell de cap altra manera.
Posteriorment, vaig trucar a l’Alberto i vaig dir-li qui era i si es recordava de mi. Vaig tenir sort, ja que només dir-li el nom em va reconèixer i va estar molt content que el truqués. Vaig explicar-li el que necessitava i si em podia concedir uns minuts per realitzar l’entrevista. Ell em va respondre molt amablement i am intentar trobar un dia durant aquestes festes per veure’ns. El 27 de març a les 12:00 del matí vaig conduir fins Girona on havia quedat amb l’Alberto, concretament al camp de l’equip, a l’estadi de Montilivi. Un cop allà, vaig entrar a secretaria i vaig demanar per l’Alberto. Em van dir que m’esperés que estava a punt d’arribar. Al cap d’uns minuts va arribar l’Alberto acompanyat del Gerard López, els dos són de Granollers i havien vingut junts per realitzar una sessió suau al gimnàs després de dinar. L’ Alberto em va fer passar a una sala a part i allà vaig poder realitzar l’entrevista sense cap problema.
- Com veus la situació actual del Girona?
- Bé, la gent ho viu amb molta il·lusió, és el segon any que estem a 2aA des de fa 50 anys. L’afició té ganes de veure futbol i veient l’oportunitat de mantenir-nos un any més està molt contenta amb l’equip.
- Et sents a gust al club?
- Sí molt. Després de tants anys jugant a 2aB o a 3a que et donin l’oportunitat de jugar a 2aA i jugar contra equips tant importants com la Reial Societat, el Betis... Vius el futbol d’una altra manera, és molt professional i és el que desitja tot esportista.
-Pujar a segona A és un gran pas. T’ho esperaves?
- Jo sabia que el Girona m’anava al darrere des de feia tres anys, i tenia l’esperança que si pujava em podien alguna cosa però ho veia difícil. Sí que tenia la il·lusió de jugar a 2aA però veient que ja tenia 28 anys, i que per culpa d’haver jugat uns quants anys al Barça, tenir l’oportunitat de pujar i no ho vaig fer doncs ho veia difícil. El que sí que es veritat és que l’edat fa que siguis més madur i que estiguis més tranquil a l’hora de jugar, tens més experiència i ho afrontes d’una altra manera. Amb 20 anys no tens aquesta experiència.
- Impacta veure un camp ple d’aficionats?
- Sí que impacta però quan estàs jugant te n’oblides. Els moments d’abans i després del partit són meravellosos. Evidentment hi ha ambients que impacten més, fins i tot crec que és pitjor si jugues de local perquè tens més pressió.
- Et qualifiquen com un jugador clau per la teva experiència i això implica que surtis bastant als mitjans. Com ho portes?
- Bé, però no estic d’acord amb això. Sí que tinc molt bona premsa, perquè sóc un jugador amb unes qualitats molt ofensives, el toc de pilota amb l’esquerra... és un joc que agrada a l’espectador. El Girona es caracteritza per un bon aspecte físic i per tant, que hi hagi jugadors que aporten qualitat agrada. Però jugador clau no, al Girona tots som iguals, no hi ha cap jugador clau.
- Què t’ha suposat el fet de venir a viure a Girona?
- Al principi tens la sensació que és molt bo venir aquí, però si tens parella o família és difícil. Per sort, en el meu cas estem a prop, ja que ella està a Granollers. L’únic problema és aquest. D’altra banda, la ciutat és meravellosa i l’adaptació ha estat molt bé. Vas pel carrer i et coneixen i això agrada.
- Veient el teu passat pel Barça, ens agradaria que valoressis la situació actual del Barça i si les coses han canviat de quan hi eres tu.
- Jo vaig jugar al Barça B a l’època de Rexach/Van Gaal, i no tenia res a veure amb el que hi ha ara, ara és un espectacle. Per sort, vaig jugar amb jugadors que ara estan al primer equip, Messi, Iniesta, Puyol, Xavi i disfruto molt veient-los jugar.
- I vas debutar amb el primer equip del Barça a la Champions al camp de l’Arsenal...
- Sí, aquesta experiència és brutal, però l’equip que hi havia llavors no tenia res a veure amb el d’ara. Ara fa goig veure’ls jugar. Per mi la clau és en Guardiola.
- Has tractat amb ell?
- Sí, vaig entrenar amb ell. I tot el que es diu d’ell és veritat, és molt apassionat del futbol. Recordo jugant en un entrenament amb ell i era impressionant, com vivia el partit, no parava de parlar i dirigia el partit, era com un entrenador al camp. I ara això es nota, transmet tota aquesta il·lusió. Penseu que hi ha molts entrenadors que són uns vividors, que cobren molt, saben que duraran un cert temps i que marxaran i ja està, i no ho viuen.
- Quins són els teus plans de futur? Perquè tens una carrera no?
- Sí. Quan vaig acabar del Barça B i vaig fitxar pel Gavà va ser una excepció el fet de baixar a 3a, però això es va convertir en un fet molt positiu. Vaig acabar la carrera i m’ha donat molta seguretat en mi mateix i molta maduresa. Els equips de futbol base no ho tenen en compte. El futbol és una mentida: tu jugues bé, jugues; no jugues bé, no jugues. Tot el demés no importa, la persona no importa. No els interessa que tinguis un futur o que estiguis ben format. Per exemple, al Barça quan et diuen que has d’estudiar no val per a res, en Messi va venir aquí i no ha estudiat mai, però com que juga molt bé doncs cap amunt, si no hagués jugat bé al primer equip doncs fora. Per això la carrera ajuda molt perquè a part de la confiança i la maduresa el futbol s’acaba molt aviat i després has de fer alguna cosa. Ara pots guanyar diners, però després hauràs de viure, hauràs de fer alguna cosa a la vida. Molts jugadors que venen del Brasil o altres països on viuen molt malament, quan estan aquí viuen el dia a dia, van cobrant i no veuen més enllà, i quan deixen de cobrar arriba la decepció. En canvi, si tens alguna cosa tens on agafar-te. I a més, aquests jugadors tampoc tenen la maduresa necessària per afrontar el que ve després del futbol. Per això tenir una carrera també t’ajuda. Els clubs haurien d’ajudar els jugadors a no perdre’s, però no, els hi és igual. És tot una mentida.
- Creus que el Girona té possibilitats d’arribar a 1a?
- Per què no? No se sap mai. Avui per avui crec que no. Aquest any l’objectiu és la salvació un altre cop i estar uns quants anys consolidant la categoria. El Girona ha de pensar en fer-se gran, fer més afició i fer-se un nom a la 2aA. És impossible lluitar contra equips d’una gran massa social com el Rayo, la Reial, el Betis o el Celta, no pots lluitar contra aquests equips. I econòmicament tampoc.
