“Whatever People Say I Am, That's What I'm Not”, la historia d’un cap de setmana

Arctic Monkeys...

“Whatever People Say I Am, That's What I'm Not” és l'àlbum que va fer debutar la banda de rock alternatiu i indie rock anglesa Arctic Monkeys. El seu llançament va ser el 23 de gener de 2006 sota Domino Records i gravat en Chapel Studios, a Lincolnshire. Abans de la primera gira de la banda al voltant del món, aquest àlbum es va convertir en el més venut de tota la història del Regne Unit. Més de 360,000 còpies van ser adquirides pels fans del grup només durant la primera setmana de llançament.

L'àlbum, amb 13 cançons, n’ inclou dues del primer EP que va treure la banda, “Five Minutes with Arctic Monkeys”, així com els dos primers senzills del grup que van ser número 1 en aquell mateix any al Regne Unit, "I Bet You Look Good on the Dancefloor" i "When the Sun Goes Down ".

El nom del disc, “Whatever People Say I Am, That's What I'm Not”, està inspirat en una pel·lícula dels anys 60 titulada: “Saturday Night and Sunday Morning”. Els components d’Artic Monkeys es declaren uns autèntics enamorats del cinema d’aquells anys i, amb aquest àlbum, pretenen explicar la història d’un cap de setmana. És curiós observar l’ordre en que estan situades les cançons, ja que totes elles segueixen un ordre cronològic que descriu les imatges del famós cap de setmana del grup anglès. 

La imatge de la portada de l'àlbum és una foto de Chris McClure, un amic de la banda i germà de Jon McClure, presa a primeres hores del matí al bar Korova, a Liverpool. La portada va causar certa polèmica dins del panorama musical britànic, ja que la NHS (National Health Service) va criticar la imatge perquè creien que "reforçava la idea que fumar està bé ". El mànager de la banda va negar l'acusació i es va mostrar totalment contrari a aquesta afrimació.

A l’hora de grabar el disc la banda es va mostrar molt inflexible, ja que tots els membres del grup tenien unes idees motl clares sobre el que volien enregistrar. El productor, Jim Abbiss, va comentar a un mitjà especialitzat, que era la primera vegada que treballava amb un grup amb les idees tan clares. 

Ell mateix es va mostrar molt sorprès quan va veure que el disc explicava una història de cap de setmana i que, per tant, l’ordre de les cançons era intocable. Alex Turner, el cantant i fugura mediàtica dels Arctic, tenia la idea d'explicar la història completa a través de l'àlbum i volia que els seus fans gaudissin d’una narració a través de la seva música indie, així que van gravar l'àlbum de manera successiva. El grup va enregistrar una cançó cada dia fins que la història va finalitzar i, Jim Abbiss, es va mostrar molt satisfet amb el resultat obtingut. 

La cançó "Mardy Bum", la va enregistrar Andreas Bayre en els famosos Telstar Studios Munic i va estar produïda per Alan Smyth. D’altre banda, el segon senzill de l’àlbum i el més famós, “When the sun goes down”, va anar a càrreg del mateix Bayre i del productor Jim Abbiss. Aquests dos, van fer possible que aquest tema es situés al capdavant de les llistes britàniques de rock i indie més famoses. 

En un principi, la data de llançament oficial era el 30 de gener del 2006, però l’alta demanda dels fans d’Arctic, va fer que s’avancés al 23 de gener. El primer dia de llançament, el disc es va convertir en l'àlbum debut que més ràpid s'ha venut en la història del rock britànic, venent al voltant de 120,000 còpies. A finals de setmana, l'àlbum havia venut 363,735 còpies, unes quantes més que la resta del top 20 d’àlbums més venuts al ReUnit.

El llançament de l'àlbum als Estats Units, el 21 de febrer de 2006, es va convertir en el segon àlbum més venut en tota la història de l'indie, col·locant-se al voltant de 34,000 còpies en la seva primera setmana i adquirint la posició número 24 a la llista de popularitat general.

Aquest és l’àlbum predilecte dels Arctic Monkeys, amb ell van arribar a l’èxit i a partir d’aquest disc no han parat de triomfar.

Santiogold

Santi White va néixer a Filadelfia el 25 de setembre del 1976. Compositora, productora i cantant, va començar a actuar sobre el pseudònim de "Santogold", que posteriorment el modificaria per "Santiogold". La nord americana va estudiar a l'escola Santi Germantown a Filadelfia, Pensilvània i anys després va cursar els seus estudis universitàris basats en música afro americana.

Va aconseguir el seu pseudònim als anys 80 i això va fer que començés a cantar a la banda "Stiffed". Aquesta mateixa banda, va treure l'any 2003 l'àlbum "Sex Sells" produït per Darryl Jenifer, baixista de Bad Brains. Durant el temps que ella gaudia d'aquesta banda, Martin Heath de "Lizard King Records", li va oferir un contracte en solitari. Posteriorment va grabar els seus dos primers senzills, "Creator" i "L.E.S. Artistes".





El seu álbum debutant va ser "Santogold", l'any 2008, una obra clarament influïda per "Devo" i "Siouxsie and The Banshees". Els senzills més destacats d'aquest disc són "Say Aha", "Lights Out" i "L.E.S. Artistes". Després de l'èxit obtingut en el primer disc, Santiogold ja prepara el seu pròxim àlbum.

Reportatge: Fiebre Maldini

“Fiebre Maldini”, és un programa futbolístic de 90 minuts que s’emet cada dimarts a les vuit del vespre per Canal+. Julio Maldonado “Maldini”, és l’encarregat de presentar i conduir aquest magnífic espai amb l’ajuda de grans experts que complementen tota la informació que el programa proporciona a l’espectador.

Aquest programa es va iniciar l’any 2000 amb l’objectiu d’informar al aficionat del futbol de tot el que succeïa arreu del món relacionat amb l’esport rei del planeta. Actualment, porten deu anys emetent programes i es podria dir que l’objectiu s’ha complert a la perfecció.
“Fiebre Maldini” és un programa que tracta molts temes del futbol, des de resums de partits, entrevistes, reportatges, concursos, fins records de la història que molts joves desconeixen. Cada dimarts Maldini i el seu equip, repassen el que ha succeït durant el cap de setmana a totes les lligues del planeta. Mostren imatges amb gols, jugades, celebracions, faltes etc. i fins i tot, fan alguns anàlisis detallats de la gran majoria de partits de la lliga espanyola.

El programa consta d’uns experts magnífics que aporten una informació privilegiada en molts dels espais. Carlos Castellanos, Filippo Ricci, Gabi Ruiz, Iván Castelló, Felipe Martín, Guillermo G. Uzquiano, Raul Ruiz i Adolfo Barbero, són els col•laboradors més destacats i, juntament amb Maldini, fan que “Fiebre Madini” sigui un dels programes més seguits i amb més bones crítiques del moment.
L’essència que Maldini i el seu equip han aconseguit, va lligada en gran part a la interacció que hi ha entre programa i públic. Cada setmana es sortegen samarretes i altres complements relacionats amb el futbol i l’espectador, pot participar enviant correus electrònics i fent votacions de millors gols, millors jugadors o bé, millors partits.

Un altre característica del programa que cal tenir en compte, és el contrast que existeix entre l’espai històric i l’espai futur. Aquests dos espais tracten temes totalment oposats i és un dels moments preferits per l’espectador. En l’espai històric es repassen els millors moments i jugadors del futbol i, en canvi, en l’espai futur s’observen els jugadors que, segons Maldini i el seu equip, poden tenir més projecció futbolística en un futur.

Fiebre Maldini ha rebut molt bones crítiques i ja porta 10 anys ocupant els dimarts al vespre de Canal+. Gaudeix d’un públic molt fidel i sobretot molt amant del futbol i Maldini i el seu equip treballaran per mantenir-lo, innovant cada setmana amb nous reportatges, entrevistes i moments magnífics del futbol nacional i internacional. Molts crítics han reconegut que els reportatges realitzats en aquest programa són els millors del país i que tenen ressò arreu del món. Els detalls, l'el·laboració i la passió pel futbol han fet que Fiebre Maldini es situï al capdamunt de la llista de programes futbolístics, una llista que, precisament, no és gens curta i disposa d'una competència molt considerable.

http://blogs.as.com/julio_maldonado/

http://www.plus.es/esp/fiebre_maldini/portada/_esp_//index.html

http://www.diariosdefutbol.com/2006/11/30/el-nottingham-forest-protagonista-de-fiebre-maldini/



C. Ronaldo en Fiebre Maldini
Cargado por Shrek_16. - Ver más videos de deporte y deporte extremo.

Reportatge: Com escriu Julio Maldonado?

Julio Maldonado Garcia, popularment conegut com “Maldini”, és un periodista espanyol especialitzat en futbol internacional que treballa pels mitjans del Grupo Prisa. Actualment, es dedica a presentar un programa de televisió que porta el seu nom, “Fiebre Maldini”, realitza les retransmissions dels partits internacionals del Canal + i és redactor del diari As.

Maldini, disposa d'un blog a internet que pertany al diari As i que va patrocinat per Betfair, on publica cada setmana una columna d'opinió. Aquest columnista, sol tractar temes del futbol internacional, ja que és una de les seves millors especialitats. Domina el futbol estranger com ningu i per això les seves columnes, normalment, estan basades en lligues italianes, brasilenyes o d'arreu d'Europa. En el seu blog, s'hi poden trobar totes les columnes que ha escrit ordenades en un calendari segons el dia en que van ser publicades.

En les 10 columnes que venen a continuació, Maldini utilitza una sèrie d'arguments per tal de cridar l'atenció al lector molt importants. El primer criteri i el més preferit per aquest columnista és el d'iniciar la columna amb un títol en forma de pregunta. “¿Qué ha cambiado en Mourinho?”, “¿Ha vuelto el mejor Ronaldinho?”, “¿Benzema o Raul?Mi opinión”...Amb aquest tipus d'argument Maldini pretén aconseguir que el lector es pari a llegir la columna per tal de trobar-hi la resposta.

Julio Maldonado, també utilitza citacions de les persones del qual parla, és a dir, s'acosta a un possible argument d'autoritat quan per exemple comenta el següent: Snejder. Doce aplausos en trece segundos en la cara del árbitro, con ese gesto de "perdonavidas" entre chulesco y provocador, como si el llevar la camiseta del Inter le legitimase para cualquier cosa. “Yo juego en el Inter, soy Snejder, a mí no me echas”, o bé fa referència a articles publicats per altres periodistes: Página 2. Artículo de Luigi Garlando con palos a Kaká e Ibrahimovic incluidos. “En Madrid hablan de un Kaká mucho más pequeño que los 65 millones gastados. 4 goles en 20 partidos. Culpa de la pubalgia que sufre desde hace siete meses, algo de lo que no habló antes de la firma del contrato”. La verdad, yo firmo debajo, creo que Kaká no está justificando para nada el dinero gastado. Recado para Ibra. “13 goles, uno menos que Pedro que juega la mitad, nada respecto al inmenso Messi. La pulga ha decidido la Intercontinental, Ibra solo ha marcado un gol en Champions, inútil, el día del partido perdido ante el Rubin Kazan”.

Un altre tipus d'argument que utilitza Maldini, és el de posar exemples del passat i basar-se en fets que ja han succeït per tal d'explicar els actuals. Podria ser un principi d'argument de generalització, però amb diversos exemples del passat. Per exemple: “Recordad el gol de Alain Giresse a Irlanda del Norte en el mundial 82 (precisamente en el Calderón, vaya) para confirmar que no hace falta medir más de metro noventa para marcar de cabeza”, o bé, “La primera vez que me impresionó fue en Colo Colo, allá por el apertura 2006. Sé que hablamos de la liga chilena y no hay que volverse loco, pero aquel Colo Colo era una delicia con Mati Fernández, Valdivia, Alexis Sánchez y Suazo. Goles de todo tipo, jugadas de antología” i també, “La Copa de Africa me trae grandes recuerdos, uno de ellos la interminable tanda de penaltys de aquella final de 1992 entre Costa de Marfil y Ghana. No acababan nunca de tirar penaltys. Recuerdo al portero Alain Guamene, a Serge Magui que luego jugó (es un decir) en el Atlético y a Chus del Río desesperado mirándome en la cabina de transmisión de Canal Plus. Que yo sepa fue la primera Copa de Africa que se transmitió en España, entonces no había internet y no es difícil imaginar cómo lo pasábamos Chus y un servidor para conseguir las alineaciones”.

Julio Maldonado, utilitza molt tots aquests recursos. Com he dit abans, és un expert del món del futbol i a nivell històric és un dels millors, per tant, el recurs de generalització d'exemples històrics és un dels principals arguments que aquest columnista utilitza. Maldini, tracta temes poc vistos, no gaire quotidiants i dirigits a un públic amant del futbol. Amb això vull dir que, com és evident en aquestes 10 columnes, Julio Maldonado deixa de banda la informació general com pot ser un derbi entre el Barça i el Madrid. Ell creu que aquests temes tan usuals ja els tracten els mitjans convencionals com el diaris, les televisions i les ràdios i que ja disposen d'un ampli nombre de columnistes que parlen sobre ells. Per tant Maldini pretén “desmarcar-se” d'allò que és comú per tal de realitzar columnes més específiques i dirigides a un públic molt més concret. Com és evident parla en primera persona i utilitza formes com: “en mi opinión”, “bajo mi punto de vista”, “pienso que” etc.

Maldini és un periodista molt conegut en el nostre país, sobretot pels amants de l'esport i en concret del futbol. Les seves columnes d'opinió, els seus programes i les seves tertúlies, tenen un caire especial que les fa diferents a les altres. Disposa de l'ajuda de grans experts que complementen els seus espais amb informació privilegiada, és una figura seguida per un públic molt àmpli i quan Maldini dóna la seva opinió, ho fa d'una manera especial que el caracteritza. Utilitza paraules especials, sempre realitza preguntes que després respon i dóna moltes dades estadístiques com per exemple: “13 goles, uno menos que Pedro que juega la mitad, nada respecto al inmenso Messi. La pulga ha decidido la Intercontinental, Ibra solo ha marcado un gol en Champions, inútil, el día del partido perdido ante el Rubin Kazan”.

Quan llegeixes una columna de Julio Maldonado, no et costa comprovar que disfruta escrivint sobre futbol i que, a més, és tot un expert i un professional d'aquest esport tan habitual però que, a l'hora, ell fa que sigui tan especial.

Comentari sobre el llibre “La post-televisión”, d’Ignacio Ramonet

http://es.wikipedia.org/wiki/Ignacio_Ramonet

La societat està immersa en un canvi d'era provocat per l’evolució fulgurant de les xarxes interactives multimèdia a nivell mundial. Aquesta 'gran mutació' comporta una sèrie de conseqüències de caràcter econòmic, polític i cultural dels quals els efectes sobre els individus i les diferents societats encara resulten ser desconeguts o, com a mínim, poc clars.

La sèrie de textos que mostra en aquest llibre Ignacio Ramonet, tenen l’objectiu de contribuir a una millor comprensió de les característiques d'aquest nou univers i els reptes que comporta fer-ne un ús continuat. Els seus autors disposen dels millors analistes mundials de les interrelacions entre comunicació i societat en el context de la globalització econòmica.

Els punts forts dels aparells tècnics que existeixen avui en dia i que tenim al nostre abast, els riscos de guerres econòmiques emmascarades després de la defensa d'una major llibertat de comunicació, la possibilitat d'un novadós ciberespai convertit en una moderna arma de l'imperialisme, el perill que la gran família humana acabi reduïda a una mera gran família de consumidors... són aquestes algunes de les qüestions que els textos que apareixen dins d’aquest llibre d’Ignacio Ramonet ens ajuden a resoldre de manera lògica i deductiva.

  

A més a més, el llibre conté una intenció clarament basada en preservar i incrementar els mitjans que millorin a nivell qualitatiu una ciutadania global ben informada i millor comunicada i, sense cap mena de dubte, evitar posar en perill la diversitat cultural que sempre ha caracteritzat la població del planeta.

Vídeo:

“Nou programa, nou ambient” (notícia)

El passat dimecres dia 12 de maig, es va estrenar al Canal 33 (tv3) el programa “Bestiàri il·lustrat”, un nou concepte cultural presentat per Bibiana Ballbè.

"Bestiari il·lustrat", el nou programa del 33 presentat per la periodista Bibiana Ballbè, recorrerà cada setmana el país per tal caçar les bestioles més destacades del panorama cultural català. El primer episodi, va arrencar des d'un lloc prou conegut per tothom. Banyoles, capital de la comarca del Pla de l'Estany, va ser el primer punt de partida del "Bestiàri".

Aquest nou programa cultural, pretén donar a conèixer encara més els artistes catalans. Bibiana Ballbè i el seu equip, tractaran tots els temes culturals que es produeixen a Catalunya i intentaran transmetre al públic les idees, costums, formes de treball i sensacions de cada artista al qual visitin.

El centre Arts Santa Mònica de Barcelona ha estat lloc de parada i fonda de tot l'equip del "Bestiàri il·lustrat" per presentar el programa. Hi ha assistit Francesc Fàbregas, cap de programes culturals i especials de TVC; Mai Balaguer, directora del programa; Bibiana Ballbè, presentadora, i Ramón Piqué, guionista i coordinador de guió.

L'espectador viurà aquesta ruta i coneixerà aquests creadors a través de la veu de la Bibiana. Un monòleg de la presentadora vertebrarà tota la història en format de "flashback" que es farà des del lloc on acaba la ruta, lloc que l'espectador no coneix i que només es revelarà al final. "Bestiàri il·lustrat és un programa molt divertit i molt creatiu per qui el fem i, també, molt entretingut de mirar", ha dit la Bibiana, que ha destacat la importància de combinar cultura i entreteniment, de difondre la cultura amb recursos informatius lligats a l'humor i a la creativitat. Durant la ruta hi ha una interacció constant de la Bibiana amb el convidat. En aquesta conversa, el descobrirem. És una entrevista encoberta. "Arriba un moment en què ens oblidem de la càmera, i el creador s'oblida de la imatge que projecta i, llavors, surt la persona. El personatge deixa pas a la persona que és la que acaba traspassant la pantalla", ha afegit la Bibiana.

La sintonia del programa és un tema de Quimi Portet i el nom de “Bestiàri il·lustrat”, també ha estat una idea del music català.

Els creadors del programa confien plenament en que aquesta nova aposta cultural servirà per acostar més al públic a la cultura catalana que, fins el moment, era desconeguda per molts.

Blog:

http://blogs.tv3.cat/bestiari

http://itunes.apple.com/es/podcast/id373532188

Video:

Opinió sobre la sèrie televisiva: “Padre de familia” (Family Guy)

“Padre de familia”, és una sèrie americana de dibuixos animats per adults. En ella s’hi representen molts aspectes relacionats amb la societat d’avui en dia i temes que afecten a la població mundial, com per exemple la guerra d’Irak. És clarament una autocrítica de la societat americana.

La família de Petter Griffin, el pare i el protagonista creat pel director Seth MacFlare, porta uns quants anys ocupant part de cadenes com la Fox, Paramount Comedy o la Sexta. Aquesta sèrie realitza sàtires molt gracioses sobre temes de l’actualitat, utilitzant un llenguatge, unes formes i uns ideals especials que la caracteritza.

http://mundosalternativos.com/padredefamilia/menu.php


Quan et poses davant del televisor a mirar “Padre de familia”, t’has de situar en una posició neutre de la societat, ja que pot ser que algun tema dels que els seus personatges en fan comèdia et pugui afectar i acabis canviant de canal. Però personalment recomano mostrar un cert per aquesta sèrie. Es tracta que durant la mitja hora que dura el capítol, et dediquis a escoltar els diàlegs i captar els missatges per tal de riure com més millor. Algun sector de l’audiència pot pensar que no és una comèdia “sana”, però deixem-nos estar de tòpics i manies i enriem-nos de nosaltres mateixos i del món en general, que segur que passem una bona estona sense preocupacions, ja que quan acabi el capítol els ideals, les manies i els tòpics hi tornaran a ser presents.

Web:

http://es.wikipedia.org/wiki/Padre_de_familia


Video: